EL DRET ROMÀ

El dret romà és el conjunt de normes legals que es va anar elaborant al llarg de la història de Roma.

1.       Des de la fundació de la ciutat (754 aC) fins al final de la Segona Guerra Púnica (201 aC)

En un principi Roma era una ciutat Estat d’escassos territoris en els quals els habitants es dedicaven bàsicament a fer de pastors i a l’agricultura. La societat estava organitzada en dos grans blocs:

El populus romanus Quiritium estava format únicament pels patricis (anomenats així perquè eren descendents dels patres o fundadors).  Ròmul ho va dividir en tres tribus: ramneses, titienses i luceres, en record dels tres pobles que van donar origen al poble romà: llatins, etruscs i sabins. Cada tribu estava dividida en 10 cúries i cada cúria en 10 decúries. Aquestes cúries tenien la seva pròpia asseblea (els comicis curiats, comitia curiata) i els seus caps formaven el Senat, òrgan assessor del rei, i que, entre altres funcions, tenia la d’escollir el rex.

La plebs:  tenien alguns drets però els en faltaven d’altres. A més d’aquesta plebs, hi havia els clients, adscrits a la protecció dels patricis.

En aquesta primera etapa el dret es coneix amb el nom de ius civile o ius Quiritium, perquè només afectava a les persones amb dret de ciutadania, que els plebeus i els estrangers no tenien.

1.       Des del final de la Segona Guerra Púnica fins a la mort d’Alexandre Sever (235 dC)

Roma deix de ser una ciutat Estat i esdevé una capital. Comencen a venir molts visitants anomenats peregrini, que no són ciutadans romans i, per tant, no tenen ius civile i, d’altra banda, no coneixen les normes i les lleis de la ciutat. Això crea un seguit de problemes als quals el ius civile no pot donar resposta.

El tracte dels romans amb altres pobles (especialment els itàlics) els va permetre conèixer algunes idees i institucions jurídiques. Gràcies a aquestes idees van donar origen al dret de gents ius gentium, que es pot definir com un ius civile aplicable també als estrangers.

Hi va contribuir d’una manera decisiva la creació del praetor peregrinus (242 aC), càrrec polític investit de jurisdicció tant en les controvèrsies entre estrangers com entre aquests i els ciutadans romans. La jurisprudència d’aquests magistrats va donar origen al ius honorarium, introduït pels pretors per suplir les carències del ius civile.

1.       Des de la mort d’Alexandre Sever (235 dC) fins a Justinià

Quan va morir Alexandre Sever, l’Imperi va entrar en una profunda crisi. Les lluites entre generals, les revoltes militars i les guerres amb els pobles fronterers, cada vegada més freqüents, van fer trontollar els fonaments de l’Imperi que havia aconseguit sobreviure gràcies a emperadors com Dioclecià (284-305) i sobretot Constantí (305-337), que va desplaçar la capitalitat de l’Imperi a Bizanci, anomenada Constantinoble.

Tot i que el nou centre del poder estava situat a Orient, el llatí va continuar essent la llengua oficial dels tribunals i el dret romà va sobreviure en forma de col·leccions i compilacions.